San Juan Bendito

San Juan. Una de las noches en las que "supuestamente" uno desfasa mil, lo pasa en grande aunque al día siguiente no recuerde lo que hizo y debe salir aunque no tenga ganas, como los capullos.

La mayoría de estas noches, sea San Juan, fin de año, o San Cristo Bendito, me aburro sobremanera y maldigo el momento en el que me han convencido para salir.

Si vas en metro te arriesgas a morir de asfixia previo complejo de sardina enlatada, si cojes la moto a tener que ir solo a los sitios y a esperar a los demás a la salida del metro durante horas, y si pillas el coche a no encontrar donde aparcar, dejarte la pasta en un parking, o a que el típico que no sabe beber te acabe potando en el asiento de detrás.Pase lo que pase, la conclusión es siempre la misma: no vuelvo a salir un día de estos.

Conclusión que, debido al masoquismo humano, no tenemos nunca en cuenta al año siguiente. Es como cuando te hinchas a comer mierdas y te pilla el amarillo: te prometes que en la vida volverás a mezclar porquerías varias en tu estómago, pero llega el día en el que las ganas te pueden y hacen que olvides lo mal que lo pasaste aquella vez que osaste a meter en tu estómago tal mierda.

Me gusta el té rojo con vainilla.

Mi noche -pongámonos emoblogers a lo Dear Diary...- tampoco ha estado mal... Aunque ha sido una mierda. ¿Antítesis? Puede.Desde la típica amiga que siempre dice "Esta noche sí que salgo" pero que al final nunca puede porque "tiene mareos" o "me duelen las puntas del pelo", a la típica pateada de turno de la montaña hasta la playa para encontrarte con los colegas que una vez acabas de llegar te dicen todo felices que "el plan es ir a la montaña". Te cagas en todo lo que se menea y vuelves al sitio del que hace una hora habías partido.

Cuando te rallas siempre acabas llamando a ésos que te han comentado que también estarían por allí y que te pillan el móvil todo demacrados y te cuesta siete llamadas -incluído el agradable mensaje anunciando la muerte de tu saldo- para quedar en un punto exacto como, por ejemplo, la salida de una parada de metro. Segundos después de colgar -cuando ya no tienes saldo- recuerdas que justamente esa parada tiene cuatro salidas distintas y, como no, nunca hay suerte ni telepatía para que todos escojan la misma. (Este punto varía cuando no quieres encontrarte a alguien a quien debes pasta o que te quiere pegar... entonces SIEMPRE te lo encuentras, SIEMPRE!).

Una vez os encontráis no sabéis qué coño hacer ya que realmente lo que queréis es iros a casa. En este punto es cuando el típico primo salta y dice "Vamos a alguna rave tios" y yo le miro con una gran gota al lado de mi cabeza y me pregunto hasta dónde ha llegado la raza humana.

Así que pillo mi casco y como no tengo otro -lo he hecho a posta- me piro haciendo ver que me sabe mal no poder llevar a nadie a su casa, y me encuentro en el semáforo de la calle Aribau con Diagonal con dos pijos con su scoopy sh100 y Arai con pegatinas radikales (con "K") de la general surfera intentando ligar conmigo e invitándome a "Seguir la fiestuki en su casa copeando" porque les ha molado mi tatuaje del pie y la chaqueta de moderna que uso para no tener frío.

A todo esto, no he gastado un duro. Sólo llevo en el cuerpo dos coca colas sin azúcar y una manzana ácida que comí de camino a la playa.

Manda cojones que curiosamente hoy no tuviera ganas ni de beber una Guiness de ésas que tanto me gustan.

Ya sale el sol.

Feliz resaca niños malos.

Un dia de merda, no té més..

15 de juny... O com el millor dia de l'any es converteix en el pitjor.
No té gran cosa a veure, però m'he tirat hores escoltant dues cançons: The reason (Hoobastank) i Y sin embargo (Sabina).

M'exilio del món uns dies. Potser un, potser deu. No ho sé. Necessito desconnectar i, sobretot, necessito desconnectar la ment.

Només tinc una cosa a dir: Fes-me pessigolles.

Un mal dia nens :(

Jo pago la següent ronda, ja poso jo el cor...

El fet de perdre la persona que estimes és com una borratxera qualsevol. Tots ho hem passat. Tots sabem que és i, tot i així, tots hi tornem a caure. És una puta merda, et fa estar fatal però, jo sóc massoquista, jo hi torno. Més cubates, més homes! Ole, ole! Sant tornem-hi! El que em fa
més gràcia és que, tant una cosa com l'altra, les podem dividir en diverses fases prou semblants.

- Fase 1, també coneguda com a 'Estic bé, no m'ha afectat gens'.

És evident que ha passat, igual d'evident que és que t'acabes de fotre cinc cubates. Saps que hi és però, ei! Aquí no ha passat res! 'Estàs malament?' - pregunta absurda que tothom fa. 'No, no, estic bé, cap problema' - si ho acompanyes d'un somriure ja ho converteixes en una situació fins i tot còmica. T'arribes a preguntar si de debò ha passat perquè a tu no t'està afectant gens. Seria un cubata de Blue tropic, o potser és que no l'estimaves? Increïble!

- Fase 2 o Furius Baco, accelera de 0 a 135 km/h en 3 segons.

Passes d'un estat d'èxtasi a la més gran de les depressions. Sí, t'ha deixat, eren cinc cubates de Jack Daniel's i t'acaben de fotre la santíssima puntada al mig de l'estómac. Tens el pols accelerat, sents moltíssima calor, algú et deu haver fotut un cop de puny al ventre perquè hi sents molta pressió. Ho has de treure, per una banda o per altra. Et sents culpable... 'No m'havia d'haver fotut el cinquè...', 'Si no m'hagués enfadat aquell dia...'. Ja està, la culpa ja és teva, ja et sents com una autèntica merda, alhora que et trobes com si haguessis anat a fer puenting sense corda. Tothom al teu voltant sap què dir, és un do natural. 'És culpa d'aquell noi que t'ha convidat a l'últim cubata, si ja en duies tants no ho havia de fer', 'La culpa és d'ell, que no t'ha sabut estimar'. Seguiu, seguiu, la casa és forta, foteu més llenya al foc. Ets al puto fons del pou, t'acabes de fotre la santa hòstia i no et veus capaç ni d'alçar-te. Fantàstic!

- Fase 3, millor fora que dins.

No entenc com s'ho fan, però totes aquelles coses que ens fan mal dins del cos, acaben sortint per un forat o altre. Fots la gran potada i sembla que el Jack Daniel's ha sortit del teu cos. Plores una setmana seguida i sembla que ja no penses en ell. Et crema la gola, et couen els ulls. Sembla que ja està, ja s'ha acabat. Però no, no està. Tornes a potar, segueixes plorant. Creus que mai no podràs parar i tens ganes de morir-te. Ara sí que estem bé, eh!

- Fase 4, la culpa és molt negra i no la vol ningú.

Ja t'has maleït els ossos, estàs absolutament feta caldo, no et queden forces per a res però, espera, jo he dit que era culpa meva? I uns collons! No és culpa meva. Aquell cubata estava massa carregat i segur que era garrafon. És un grandíssim cabró i segur que se n'està follant una altra. Ja deia jo que havia hagut de beure un parell de cops abans de poder-hi buidar tota l'ampolla de taronjada. No, si està claríssim, segur que en té una altra, ja feia dies que estava diferent. La depressió va canviant de forma, ara és més aviat un cúmul de ràbia. Quins ous! No tornaré a anar mai més a aquel garito. Ja em pot venir darrere ja, que jo passo d'ell.

- Fase 5.El coixí, el millor conseller.

Després de que tothom segueixi insistint en si estàs bé, per fi et quedes sola. T'estires al llit. Mires el sostre, penses, penses, penses. Estàs massa cansada, necessites dormir. Tanques els ulls i, per fi, deixes de pensar.

- Fase 6. Mítica, l'amiga ressaca.

Et despertes, obres els ulls i sents un terrible malestar per tot el cos. Només pots pensar una cosa: 'No beuré mai més', 'No m'enamoraré mai més'. Només tens ganes d'estar a casa, tens molt mal de cap. No vols veure a ningú. Odies a tothom, t'odies a tu mateixa i odies al que t'ha dut a aquesta situació.'S'ha acabat, mai més!'.

- Fase 7. No vaig saber triar.

Et trobes millor. Sembla que han marxat les seqüel·les. Comences a pensar en les possibles alternatives. 'Potser és que el Jack Daniel's em senta malament, provaré de beure Cutty Sark. Sí, segur que va ser culpa de la marca', 'I aquell amic meu tan guapo, potser ja no té nòvia, potser me'l podria fer un parell de cops i, qui sap, igual acabem sortint'. El que està clar és que tu no penses renunciar al teu plaer personal perquè un cop t'hagi sortit malament.

- Fase 8. L'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra.

Passen uns dies. En coneixes de nous. Un cubata diferent, un amic d'una amiga. Però, no t'hi trobes a gust. El sabor no és el mateix, no em fa sentir el que sentia amb ell. Sentia? Sentia o sento? Te'n vas a la barra i et demanes un Jack Daniel's, t'és igual el que passi. Agafes el mòbil i li envies un missatge desesperat, ja no et queda res per perdre. L'has cagat, ho saps, però a tu t'és igual. Només et queda l'esperança de que aquest cop no acabis tirada enmig dels lavabos, només et queda l'esperança de que no t'acabin de destrossar el cor.



Sí, estic malament, però espero estar millor. Bon cap de setmana, i foteu-vos un bon cubata a la meva salut. Jo intentaré passar de la fase 3, encara me'n queden 5, qui sap, potser aquest cop no segueixin aquest ordre... Seguiré infortmant!

Torna el blog!

Ha calgut un any i dos cors trencats per reprendre el blog. Un any llarg, amb pocs alts i molts baixos, amb mesos de silenci entre dues pures (no tenim pendó, ai, això sí, el que no tenim és perdó).

Les daminificades de l’huracà William (en breu obrirem un compte paypal perquè feu les vostres donacions) hem decidit començar de nou amb aquest blog. Serà més cruel (si és posible) i més dur (ou, yeah!) però si ens ha de valdre per alliberar la ira continguda, lloat sigui el blog!
Perquè sé que puc pluralitzar quan dic que n'estem fins als collons de sempre topar-nos amb aquells que no tindran cap mirament a l'hora de nominar-nos, al més pur estil "Big Brother", per veure com "la audiencia ha decidido que debes abandonar mi vida".
M'indigna, em bull la sang i m'histeritza veure com el concepte "felicitat" no ens correspon, perquè no ens ho mereixem.
Dues "ties gones" com nosaltres no mereixem que se'ns privi de la felicitat que qualsevol Paqui de Múrcia pot aconseguir amb només obrir-se de potes. Volem homes que ens estimin sense data de caducidad, que no som iogurts, collons!
Diuen que quan una porta es tanca, s'obre una finestra, la nostra finestra és un vincle amb el món exterior, un espai on fer públiques les nostres angoixes per tal de que (com a mínim l'altra) li pugui dir allò de "no t'ho mereixes això, tu vals molt". La nostra finestra és la renaixença, qual au Fènix, de la nostra, per un temps, oblidada amistat.
Ens apujarem l'ego mútuament, plorarem juntes per enfonsar-nos més i després poder surar amb més il·lusió.

La Pura i la TalkHimLow contraataquen i, ni que només ens llegim entre nosaltres, no callarem fins que ens haguem desfogat a gust.

Ben aviat, una nova entrega d'aquesta nova etapa del blog.

Tocades, però no ensorrades:

Pura & THL

Dia de joia i alegria a "Ca na TKL" (sona a nom de discoteca, igual m'ho plantejaré...).

Ahir va ser un dia de nervis, molts nervis, molts i molts nervis. L'angoixa s'apoderava de na TKL cada cop que pensava que avui, dia 19 de juliol de 2007, es tornava a enfrontar al gran repte de treure's el carnet de conduir. Una hora i mitja de pràctica la va acabar d'ensorrar. Ella creia que ho feia bé, però el mamut del seu professor seguia insistint en fotre bronca tot enfadat.
La nit va ser llarga, després d'anar amb els seus pares i un dels seus germans a inspeccionar la zona d'examen (Montjuïc), seguia histèrica perduda. Valerianes, til·les, irritabilitat, ungles que ja no en queden, ...
Va provar d'adormir-se un cop, però sabia que no podria. Es va tornar a llevar, va seguir fent coses per provar d'evadir-se.
Res, nervis.
Finalment, a altíssimes hores de la matinada, sembla ser que es va adormir, per acabar dormint unes dues hores.
Més valeriana.
Com qui recorre la milla verda abans de ser executat, va baixar l'avinguda que la conduïa fins al punt de trobada amb els companys d'examen i el professor.
Nervis.
Les converses amb els companys d'examen no ajuden gaire a millorar la situació. Tots pugen a examen per primer cop i la sola idea de que ells puguin aprovar i que ella, anant per tercer cop, suspengui de nou acceleren encara més el ritme cardíac.
"Marxo, foto el camp i a prendre pel cul", pensava na TKL mentre s'imaginava a si mateixa corrent pel mig dels carrers com una tarada.
"Males notícies, no tenim examinador, està de baixa", diu el mamut mentre els aspirants a conductor se'l miren amb cara de "Però què dius?".
Fantàstic, no només hi ha la por de suspendre sinó que, a més, s'hi afegeix la por de que no els examinin, servim ara el cava o esperem a que ens diguin que hem de tornar al setembre?
Canvi de zona, incertesa, els nervis ja no saben si ballar salsa o fer esclatar el cap de na TKL.
Finalment, arriben a la nova zona (Poble Sec). Tot un seguit de cotxes d'autoescola (inclòs el de l'autoescola de xinesos) romanen aturats esperant l'arribada dels esbudelladors, ai, no, dels examinadors.
Es presenta una examinadora. Demana dos aspirants per pujar a fer l'examen. Na TKL es manté enrere, ella ha decidit ser l'última perquè la seva experiència li ha demostrat que l'últim sempre aprova (per provar que no quedi, ja no sap què fer).
De les dues noies que pugen, una aprova i l'altra suspèn, malgrat les declaracions del mamut, segons les quals les dues mereixien suspendre.

Puja el tercer candidat, un noiet de 18 anys molt tendre i innocent. Hi ha hagut canvi d'examinadora. La dolça senyora madura que ha demostrat la seva benevolència amb les dues noies anteriors deixa pas a una nova examinadora que amb la cara ho deia tot. L'examen del noi dura 2 minuts, temps d'arribar a la senyal de "cediu el pas", arrencar després de comprovar que no vingués ningú i trobar-se amb dues motos pujant a tota llet en direcció contra ell. Directament, l'han fet girar cua i, au noi, cap a casa.
Només quedava na TKL. Li comuniquen que l'examinarà en Carmelo (primer ha entés Calimero, però mentalment s'ha dit a si mateixa que no era possible que un pollastre negre amb una closca d'ou al cap l'examinés).
Passen 10 minuts, arriba en Cali... Carmelo. Na TKL ocupa el lloc del copilot, primer seguiran al cotxe de l'autoescola de davant (li haurà dut sort que aquest cotxe fos de l'autoescola on el seu costell està apuntat?) mentre fan un examen de circuit obert amb un motociclista i, a continuació, li tocarà a ella.
Na TKL desconnecta la ment. Gairebé s'adorm mentre el noi de la moto fa les mil i una escortat per dos cotxes d'autoescoles diferents.
Arriba el moment. Ajustar el seient, els miralls (aquell que un dia va arrencar, veure enllaç 1 i enllaç 2), cordar-se el cinturó, clau al contacte, punt mort... SOM-HI!
Deu minuts que han passat rapidíssims, com si res. Un recoregut simple, complicat tan sols per l'estacionament en un lloc on amb prou feines entrava el cotxe (malgrat que l'ha entrat, i a la primera!). Tornen al punt d'inici, l'examinador lliura el resultat i marxa.
Na TKL tremola encara més que al principi, si és possible.
El professor la mira, ella el mira amb cara de "Sí, jo també tinc ganes de perdre't de vista". Aquests cinc segons se li fan eterns fins que, a la fi, veu com el professor li fa gestos que ella intueix que són d'alegria (un mamut expressant la seva felicitat no és fàcil d'entendre).
Sí, ha aprovat. HE APROVAT! :)

I ara, l'autoescola a prendre pel cul, per favor!