dimecres, 28 d’octubre de 2009

Hi ha vida en algun planeta?

Hola? Hi ha algú? He entrat a mirar el blog i he vist un comentari de la Pura del 21 de juliol del 2009, flipo o és real?

Algú que respongui!

dimarts, 24 de juny de 2008

San Juan Bendito

San Juan. Una de las noches en las que "supuestamente" uno desfasa mil, lo pasa en grande aunque al día siguiente no recuerde lo que hizo y debe salir aunque no tenga ganas, como los capullos.

La mayoría de estas noches, sea San Juan, fin de año, o San Cristo Bendito, me aburro sobremanera y maldigo el momento en el que me han convencido para salir.

Si vas en metro te arriesgas a morir de asfixia previo complejo de sardina enlatada, si cojes la moto a tener que ir solo a los sitios y a esperar a los demás a la salida del metro durante horas, y si pillas el coche a no encontrar donde aparcar, dejarte la pasta en un parking, o a que el típico que no sabe beber te acabe potando en el asiento de detrás.Pase lo que pase, la conclusión es siempre la misma: no vuelvo a salir un día de estos.

Conclusión que, debido al masoquismo humano, no tenemos nunca en cuenta al año siguiente. Es como cuando te hinchas a comer mierdas y te pilla el amarillo: te prometes que en la vida volverás a mezclar porquerías varias en tu estómago, pero llega el día en el que las ganas te pueden y hacen que olvides lo mal que lo pasaste aquella vez que osaste a meter en tu estómago tal mierda.

Me gusta el té rojo con vainilla.

Mi noche -pongámonos emoblogers a lo Dear Diary...- tampoco ha estado mal... Aunque ha sido una mierda. ¿Antítesis? Puede.Desde la típica amiga que siempre dice "Esta noche sí que salgo" pero que al final nunca puede porque "tiene mareos" o "me duelen las puntas del pelo", a la típica pateada de turno de la montaña hasta la playa para encontrarte con los colegas que una vez acabas de llegar te dicen todo felices que "el plan es ir a la montaña". Te cagas en todo lo que se menea y vuelves al sitio del que hace una hora habías partido.

Cuando te rallas siempre acabas llamando a ésos que te han comentado que también estarían por allí y que te pillan el móvil todo demacrados y te cuesta siete llamadas -incluído el agradable mensaje anunciando la muerte de tu saldo- para quedar en un punto exacto como, por ejemplo, la salida de una parada de metro. Segundos después de colgar -cuando ya no tienes saldo- recuerdas que justamente esa parada tiene cuatro salidas distintas y, como no, nunca hay suerte ni telepatía para que todos escojan la misma. (Este punto varía cuando no quieres encontrarte a alguien a quien debes pasta o que te quiere pegar... entonces SIEMPRE te lo encuentras, SIEMPRE!).

Una vez os encontráis no sabéis qué coño hacer ya que realmente lo que queréis es iros a casa. En este punto es cuando el típico primo salta y dice "Vamos a alguna rave tios" y yo le miro con una gran gota al lado de mi cabeza y me pregunto hasta dónde ha llegado la raza humana.

Así que pillo mi casco y como no tengo otro -lo he hecho a posta- me piro haciendo ver que me sabe mal no poder llevar a nadie a su casa, y me encuentro en el semáforo de la calle Aribau con Diagonal con dos pijos con su scoopy sh100 y Arai con pegatinas radikales (con "K") de la general surfera intentando ligar conmigo e invitándome a "Seguir la fiestuki en su casa copeando" porque les ha molado mi tatuaje del pie y la chaqueta de moderna que uso para no tener frío.

A todo esto, no he gastado un duro. Sólo llevo en el cuerpo dos coca colas sin azúcar y una manzana ácida que comí de camino a la playa.

Manda cojones que curiosamente hoy no tuviera ganas ni de beber una Guiness de ésas que tanto me gustan.

Ya sale el sol.

Feliz resaca niños malos.

diumenge, 15 de juny de 2008

Un dia de merda, no té més..

15 de juny... O com el millor dia de l'any es converteix en el pitjor.
No té gran cosa a veure, però m'he tirat hores escoltant dues cançons: The reason (Hoobastank) i Y sin embargo (Sabina).

M'exilio del món uns dies. Potser un, potser deu. No ho sé. Necessito desconnectar i, sobretot, necessito desconnectar la ment.

Només tinc una cosa a dir: Fes-me pessigolles.

Un mal dia nens :(

divendres, 30 de maig de 2008

Jo pago la següent ronda, ja poso jo el cor...

El fet de perdre la persona que estimes és com una borratxera qualsevol. Tots ho hem passat. Tots sabem que és i, tot i així, tots hi tornem a caure. És una puta merda, et fa estar fatal però, jo sóc massoquista, jo hi torno. Més cubates, més homes! Ole, ole! Sant tornem-hi! El que em fa
més gràcia és que, tant una cosa com l'altra, les podem dividir en diverses fases prou semblants.

- Fase 1, també coneguda com a 'Estic bé, no m'ha afectat gens'.

És evident que ha passat, igual d'evident que és que t'acabes de fotre cinc cubates. Saps que hi és però, ei! Aquí no ha passat res! 'Estàs malament?' - pregunta absurda que tothom fa. 'No, no, estic bé, cap problema' - si ho acompanyes d'un somriure ja ho converteixes en una situació fins i tot còmica. T'arribes a preguntar si de debò ha passat perquè a tu no t'està afectant gens. Seria un cubata de Blue tropic, o potser és que no l'estimaves? Increïble!

- Fase 2 o Furius Baco, accelera de 0 a 135 km/h en 3 segons.

Passes d'un estat d'èxtasi a la més gran de les depressions. Sí, t'ha deixat, eren cinc cubates de Jack Daniel's i t'acaben de fotre la santíssima puntada al mig de l'estómac. Tens el pols accelerat, sents moltíssima calor, algú et deu haver fotut un cop de puny al ventre perquè hi sents molta pressió. Ho has de treure, per una banda o per altra. Et sents culpable... 'No m'havia d'haver fotut el cinquè...', 'Si no m'hagués enfadat aquell dia...'. Ja està, la culpa ja és teva, ja et sents com una autèntica merda, alhora que et trobes com si haguessis anat a fer puenting sense corda. Tothom al teu voltant sap què dir, és un do natural. 'És culpa d'aquell noi que t'ha convidat a l'últim cubata, si ja en duies tants no ho havia de fer', 'La culpa és d'ell, que no t'ha sabut estimar'. Seguiu, seguiu, la casa és forta, foteu més llenya al foc. Ets al puto fons del pou, t'acabes de fotre la santa hòstia i no et veus capaç ni d'alçar-te. Fantàstic!

- Fase 3, millor fora que dins.

No entenc com s'ho fan, però totes aquelles coses que ens fan mal dins del cos, acaben sortint per un forat o altre. Fots la gran potada i sembla que el Jack Daniel's ha sortit del teu cos. Plores una setmana seguida i sembla que ja no penses en ell. Et crema la gola, et couen els ulls. Sembla que ja està, ja s'ha acabat. Però no, no està. Tornes a potar, segueixes plorant. Creus que mai no podràs parar i tens ganes de morir-te. Ara sí que estem bé, eh!

- Fase 4, la culpa és molt negra i no la vol ningú.

Ja t'has maleït els ossos, estàs absolutament feta caldo, no et queden forces per a res però, espera, jo he dit que era culpa meva? I uns collons! No és culpa meva. Aquell cubata estava massa carregat i segur que era garrafon. És un grandíssim cabró i segur que se n'està follant una altra. Ja deia jo que havia hagut de beure un parell de cops abans de poder-hi buidar tota l'ampolla de taronjada. No, si està claríssim, segur que en té una altra, ja feia dies que estava diferent. La depressió va canviant de forma, ara és més aviat un cúmul de ràbia. Quins ous! No tornaré a anar mai més a aquel garito. Ja em pot venir darrere ja, que jo passo d'ell.

- Fase 5.El coixí, el millor conseller.

Després de que tothom segueixi insistint en si estàs bé, per fi et quedes sola. T'estires al llit. Mires el sostre, penses, penses, penses. Estàs massa cansada, necessites dormir. Tanques els ulls i, per fi, deixes de pensar.

- Fase 6. Mítica, l'amiga ressaca.

Et despertes, obres els ulls i sents un terrible malestar per tot el cos. Només pots pensar una cosa: 'No beuré mai més', 'No m'enamoraré mai més'. Només tens ganes d'estar a casa, tens molt mal de cap. No vols veure a ningú. Odies a tothom, t'odies a tu mateixa i odies al que t'ha dut a aquesta situació.'S'ha acabat, mai més!'.

- Fase 7. No vaig saber triar.

Et trobes millor. Sembla que han marxat les seqüel·les. Comences a pensar en les possibles alternatives. 'Potser és que el Jack Daniel's em senta malament, provaré de beure Cutty Sark. Sí, segur que va ser culpa de la marca', 'I aquell amic meu tan guapo, potser ja no té nòvia, potser me'l podria fer un parell de cops i, qui sap, igual acabem sortint'. El que està clar és que tu no penses renunciar al teu plaer personal perquè un cop t'hagi sortit malament.

- Fase 8. L'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra.

Passen uns dies. En coneixes de nous. Un cubata diferent, un amic d'una amiga. Però, no t'hi trobes a gust. El sabor no és el mateix, no em fa sentir el que sentia amb ell. Sentia? Sentia o sento? Te'n vas a la barra i et demanes un Jack Daniel's, t'és igual el que passi. Agafes el mòbil i li envies un missatge desesperat, ja no et queda res per perdre. L'has cagat, ho saps, però a tu t'és igual. Només et queda l'esperança de que aquest cop no acabis tirada enmig dels lavabos, només et queda l'esperança de que no t'acabin de destrossar el cor.



Sí, estic malament, però espero estar millor. Bon cap de setmana, i foteu-vos un bon cubata a la meva salut. Jo intentaré passar de la fase 3, encara me'n queden 5, qui sap, potser aquest cop no segueixin aquest ordre... Seguiré infortmant!

dimarts, 27 de maig de 2008

Torna el blog!

Ha calgut un any i dos cors trencats per reprendre el blog. Un any llarg, amb pocs alts i molts baixos, amb mesos de silenci entre dues pures (no tenim pendó, ai, això sí, el que no tenim és perdó).

Les daminificades de l’huracà William (en breu obrirem un compte paypal perquè feu les vostres donacions) hem decidit començar de nou amb aquest blog. Serà més cruel (si és posible) i més dur (ou, yeah!) però si ens ha de valdre per alliberar la ira continguda, lloat sigui el blog!
Perquè sé que puc pluralitzar quan dic que n'estem fins als collons de sempre topar-nos amb aquells que no tindran cap mirament a l'hora de nominar-nos, al més pur estil "Big Brother", per veure com "la audiencia ha decidido que debes abandonar mi vida".
M'indigna, em bull la sang i m'histeritza veure com el concepte "felicitat" no ens correspon, perquè no ens ho mereixem.
Dues "ties gones" com nosaltres no mereixem que se'ns privi de la felicitat que qualsevol Paqui de Múrcia pot aconseguir amb només obrir-se de potes. Volem homes que ens estimin sense data de caducidad, que no som iogurts, collons!
Diuen que quan una porta es tanca, s'obre una finestra, la nostra finestra és un vincle amb el món exterior, un espai on fer públiques les nostres angoixes per tal de que (com a mínim l'altra) li pugui dir allò de "no t'ho mereixes això, tu vals molt". La nostra finestra és la renaixença, qual au Fènix, de la nostra, per un temps, oblidada amistat.
Ens apujarem l'ego mútuament, plorarem juntes per enfonsar-nos més i després poder surar amb més il·lusió.

La Pura i la TalkHimLow contraataquen i, ni que només ens llegim entre nosaltres, no callarem fins que ens haguem desfogat a gust.

Ben aviat, una nova entrega d'aquesta nova etapa del blog.

Tocades, però no ensorrades:

Pura & THL