dissabte, 24 de febrer de 2007

La página de TalkHim y Little...(seguimos solas)

Esto me ha llegado por correo y como es adecuado para estos días pre entrega de OSCARS, Ahí lo planto... Espero que te guste.

dijous, 22 de febrer de 2007

La página de TalkHim y little con Drácula yeyé

Bueno, canción "mitikofriki" en Calamar, hoy en esta impagable versión con imágenes.

Es que hay gente muy cachonda y que se aburre muuuucho, yo me he reído un rato, aúnque eso tampoco es nada excepcional...

Estimada TalkHim Low,

Nosotras somos como Joana Colome, que la una lo guisa y la otra lo come... Jajajajaajajaj

Un día tu escribes y yo comento y el otro al revés...

dimarts, 20 de febrer de 2007

CÁSTING NensDolents II... (Bienvenidos a la página de Talk Him y Little)

No he podido evitar poner la segunda parte de las japonesitas cantoras-compulsivas. Que queréis, si tengo debilidad por este tipo de tonterías varias ...

Y es que al igual que les pasa a otras, soy de risa facilona!!!

Besos mil.

dilluns, 19 de febrer de 2007

Carnaval! Gran dia xD

Benvolguts nens dolents i companyia, he tornat de passar el cap de setmana fora i tinc en ment un seguit d'imatges que em condueixen irremeiablement a escriure un post abans de que se m'esborrin del cap (cosa difícil, tot s'ha de dir).
Centrem-nos. El tema central és, com no, CARNAVAL! Carnaval, carnaval... Dir dos cops seguits aquesta paraula, és com clicar en un enllaç mental directe cap a la mítica cançó de no sé qui, que sempre acaba cantant un o altre en aquestes dates. Sembla ser que hi ha gent que es pren molt seriosament allò de "No hay que llorar, que la vida es un carnaval y las penas se van cantando". Aquest cap de setmana ho he pogut comprovar. La llàstima és que lo de 'llorar' és el que em venia de gust fer a mi, però de riure.
Per Carnaval podem distingir entre dos tipus de persones:
  1. Els que es disfressen.
  2. Els que no es disfressen.
Analitzem el grup 1. Solen ser parelles o grups (sempre és menys ridícul fer aquesta mena de coses en grup, ja que pots emprar la frase: "Home, no anava a ser l'únic que no ho fes..."). Es distingeixen de la resta per anar vestits de manera estranya o poc corrent (aquí és on comença la confusió, en aquests temps que corren, com distingir el que és 'corrent' del que no ho és...). Quan per fi els tens identificats visualment, els pots reconéixer també perquè (potser a causa d'una gran ingesta d'alcohol) acostumen a riure en un to molt elevat, a conjunt amb els crits que emeten. En tercer lloc, sabrem que aquelles persones van disfressades perquè, quan t'hi apropes, ja tenen una frase referent al seu vestit preparada. Per exemple, algú disfressat d'abella (preferiblement, de sexe masculí): "Has vist el meu agulló?!". No, no és broma, jo he viscut el moment en què un amic em va dir aquesta frase. Recapitulem, de moment tenim que, per anar disfressat, has d'anar vestit de forma estranya, cridar molt (com si anessis tajat després de 8 cubates) i dir frases 'ocurrents' en relació a la teva disfressa. Bé, ja tenim el prototip de persona disfressada. Veiem-ne un exemple gràfic:

L'increïble home 'hot-dog'. No és broma, jo vaig veure un M&M (se deshacen en tu boca, no en tu mano) caminant pel carrer tan ample...

Pel que fa al grup 2 (les persones que no es disfressen), el problema és una mica més greu. Potser no s'han disfressat per vergonya però, quan es veuen rodejats de gent DYC (gent sense complexos), els entra una mena de sensació angoixant que fa que immediatament el seu cervell comenci a pensar frases ocurrents per justificar que no vagin difressats. Alguns exemples (reals) d'aquestes frases serien:
  • "Ah, no, no sabia que era avui, si ja en tenia un de boníssim pensat!". (Sense comentaris...).
  • "És que jo vaig de mi mateix, ajà, ajà, ajà". (Haguessis quedat millor dient que anaves de nen del C0tolengo... Llavors podies dir la frase i hagués sonat divertit).
  • Aquesta frase requereix cubata en mà: "Jo vaig d'acohòlic, juas juas. Però no anònim, que em veus la cara! Juas juas". (Ja, sí, bé... M'esperen a l'altra banda del pub, eh! Adéu!).
  • "És que a mi el Carnaval no m'agrada gens ni mica, em fot dels nervis". (Ah! Clar, per això has sortit de casa, lògic).
I aquí podríem posar un llarguíssim etcètera, ja que la ment humana no té límits quan es tracta d'inventar una excusa per a un fet tan simple com a que no t'agrada disfressar-te, o que et fa vergonya o que, simplement, no en tenies ganes.
A mi, personalment, em va a dies. Hi ha anys en què em ve de gust i d'altres en canvi que no tinc cap mena de ganes de posar-me una disfressa, com m'ha passat aquest any.
Ara, una cosa la tinc clara, jo, quan em disfresso, gaudeixo amb la gent que es parteix de riure quan em veuen. Sense anar més lluny, l'any passat, em vaig disfressar d'Elvis, amb una perruca afro d'un metre d'alçada i unes ulleres de sol 'fashions'.

Ahir encara hi havia gent que comentava aquella disfressa. És odiós que la gent es molesti quan te'n rius d'una disfressa. Jo vaig riure molt portant-la i encara més ahir recordant el moment culminant en què tot Déu es va començar a partir el cul en veure'ns a mon cosí i a mi vestits d'aquella manera.

Ara sí, m'he guardat el plat fort pel final. Les nenes d'edat compresa entre 15 i 20 anys, que es disfressin del que es disfressin, sempre acaba semblant que van de... de... com podria dir-ho de forma suau i agradable... Ah! Ja sé, que van de putes! I no siguis capaç de dir-los res, eh? Perquè tenen l'argument perfecte. Sigui el que sigui la disfressa, porta el complement 'sexi' i això ja permet que vagis de puta dissimuladament (infermera sexi, diablesa sexi, col·legiala sexi... Per què no diem les coses pel seu nom?). En fi, massa carn per tan poca edat... Ja ho diu la cultura popular: "Creixen abans els pits que les dents!".

En definitiva, que a mi el Carnaval em sembla perfecte. És com 'las lentejas... si las quieres la tomas y, sino, ¡las dejas!

Au, purs, a dormir que demà matino. Bona nit!

diumenge, 18 de febrer de 2007

CÁSTING para NENSDOLENTS!!!

Creo que valdría la pena adoptarlas, está claro que son unas cachondas...