dijous, 8 de febrer de 2007

Matins intensos

Passaré directament al mode 'diari personal', perquè així tinc alguna cosa per escriure, ja que el blog sembla només meu (em repeteixo com un all, ho sé, quina mania! xD). A veure si us piqueu una mica (alls secs piquen... xD) i torneu a escriure algun post.
En fi, passem al mode diari.
Avui he estampat el cotxe de l'autoescola. Sí, mira, coses que passen. M'han posat nerviosa, el carril era estret, hi havia una moto mal aparcada i... BOUM! Doncs sí, he arrencat el retrovisor, s'ha quedat penjant, i què? Sóc mala persona? Potser sí, però m'he quedat molt tranquil·la quan he pogut tornar al punt de sortida sense rebre 50.000 ordres per minut, ves, així de simple. Potser sóc una inútil, potser mai no sabré conduir (això no ho crec, perquè ja ho faig i, retrovisors arrencats al marge, no ho faig tan malament), potser les dones som uns paràsits al volant (¬¬'), però mira, com a mínim ho intento.



Pobre retrovisor... ara el veig molt maco així tan novet, xD

El que més m'ha rebentat del cas, ha estat un puto crio de merda que hi havia a la vora del lloc del crim. Estava assegut a la seva moto, una merda de 49 cc d'aquelles que quan arrenquen emeten un so similar a: "neng, neng, neng!". No se li ocurreix res més a l'anormal que, veient el que havia passat, començar a cridar com un subnormal: "SUJPENDIDA TIA! EJTAJ SUJPENDIDA!". En aquell moment, m'hagués agradat poder prémer un botonet del cotxe que fes que sortís un puny, d'aquells amb una molla, directe cap a la seva cara. He visualitzat la imatge mentalment i he rigut igual que si hagués passat (dissimuladament, que al profe només li faltava que em partís el cul, amb la cara de sulfurat que fotia... NI QUE HO PAGUÉS ELL!), sóc de riure fàcil i he gaudit de l'escena imaginària.

Després d'això, m'he indignat molt amb una situació que ja s'ha repetit més d'un cop al curro. Quan treballes amb nens et trobes pares de tota mena. Els típics pares que mai s'obliden de dur res (i que quan ho fan t'escriuen una nota a l'agenda demanant disculpes), els pares que només venen de passada, a portar i a recollir al nen, els pares que exigeixen molt i demostren ben poc... Justament aquest últim exemple és el que em fa bullir la sang. Tenim un nen que últimament sembla l'ase dels cops. Cada dia es fot de cap. El recompte de l'última setmana és: un nyanyo al cap (quan se'l va fer, semblava una pilota de tennis, sense exagerar), una mossegada al braç (gentilesa d'una nena de la classe) i el llavi partit en dos (és el que passa quan voles per sobre d'una bicicleta). A cada un d'aquests incidents, la seva mare ha respost amb males cares, amb indirectes ("Ui, jo us porto al nen net i polit i vosaltres me'l torneu ple de cops" o "Ai, pobret, que ningú no se n'ha adonat de que queies?") i amb algun que altre moc real, però bé, és el seu fill i suposo que a mi també em fotria veure que el meu fill sempre surt ferit de l'escola. En definitiva, res a dir sobre la reacció (acceptem que és una mare patidora i punt). Però, què passa quan es gira la truita? Què passa quan és ella qui no respon com hauria de fer? El nen a 39 de febre al cole, amb conjuntivitis i otitis (la normativa prohibeix que un nen amb conjuntivitis estigui a l'escola, ja que és altament contagiós, les normes són les normes), truquem a la mare i... "Oh! Pobret! Té febre? Jo ara no puc venir, impossible, ja intentaré trobar algú que el vingui a buscar però sinó vindré a les 5, doneu-li Apiretal".
Només una estrofa d'una cançó em venia al cap en aquell moment: "Qué tía, vaya pelotas! Si parecen angelotes de esos que hinchan las carrillos en los cuadros de Murillo".
En fi, tanta roba i tan poc sabó... i tan neta que la volen!

La resta del dia, forma part de la vida privada, xD Amb la meva vida pública ja en teniu prou.

Aprofito el post per dir dues coses:
  1. Pura, tot un dia sense xerrar, sembla mentida, demà reclamo la teva presència! :*****
  2. Em fa molta gràcia llegir els comentaris d'indignació al blog del Dr.Cabró (Hola, Dr.Cabró! Salutacions cordials de les seves fans!). Parlo en nom de la Pura i meu quan dic que nosaltres formem part del col·lectiu de dones que riuen amb els seus posts. I, si en algun punt coincidim amb el model de dona que en ells es descriu... què hi farem, ningú no és perfecte, però hem d'aprendre a riure'ns dels nostres propis defectes, és la millor teràpia, xD

Petonets purs i putes! :***** (Adoro aquest comiat 'marca registrada' de la Pura).