dissabte, 16 de desembre de 2006

Crec que faig cara de tonta...

El 19 de maig de 2002 (tinc tanta memòria per les dates!), vaig retrobar-me amb un conegut de la infància. Va aparéixer una nit, de sobte, enmig d’un pub del poble.
- Ei tia, tu ets la germana d’aquells tres de Barna, no?
- Sí, i tu ets?
- Ei, jo sóc el J. (mantindrem l’anonimat, que mai se sap... xD). No te’n recordes? Tia, si ens vam conéixer fot un munt d’anys, a la mona del riu, que tu eres super petita.
- (Entre records estranys i borrosos) Ah, sí, pot ser, tens raó. Què tal?
- Bé, però veig que tu millor, els anys t’han tractat bé, eh?
... Sense comentaris.
Així va començar una nit que va acabar amb mi mateixa provant de ser atrapada per una xarxa immensa (allò ja no es podia considerar canya), en la qual no vaig arribar a caure (tenia parella, c’est la vie!). Vaig estar un mes i mig rebent trucades d’hora i mitja, justament a l’hora en què feien el Cor (sí, sembla mentida, però ja feien el Cor), trucades molt pesades i avorrides, en les que em passava més estona amb l’aparell allunyat de l’orella que escoltant.
Amb el temps, va entendre que si em passava el dia amb un dels seus millors amics, que si anàvem de la mà pel carrer i que si ens fèiem petons, significava que sortíem junts. Sí, era un dels millors amics del meu ex, la vida és així... Després d’entendre això, va deixar de trucar. Ens vam seguir veient de tant en tant, i es va portar molt bé després de que tallèssim (el primer dels tres cops) l’ex en qüestió i jo (tothom considera que hi havia una clara intenció de tapar el forat, literalment, que ell havia deixat). En fi, ens vam fer amics. Ens trucàvem de tant en tant, vam fer algun que altre cafè junts i, vam perdre tot el contacte el dia que ell va trobar nòvia. La nostra amistat va passar a ser una d’aquelles situacions de, quan et trobes pel carrer: ‘Ei, tot bé?’, ‘Sí, tu també?’, ‘Sí’, ‘Me n’alegro’, ‘Vinga, que vagi bé, adéu!’, ‘Igualment, adéu’.
Han passat un parell d’anys des d’això i, avui, ha reaparegut!
Estava a casa, MSN on line, xerrant amb mon cosí i el meu xicot i, de casualitat, he sentit el vibrador del mòbil que es tornava boig. “Oh! Un missatge!”. Com que no tenia el so posat, no sabia si era d’algú habitual o no. Intriga! Era ell, el J.: “Desapareguda! Encara estàs x Barna? Fa molt temps que no sé res de tu”.
En principi he pensat: “Osti, tu! Quin noi més atent, després de mil anys encara se’n recorda de mi...”. He agafat el mòbil i en un minut ja li havia respost: “Ei, sí, tot com sempre. Quant temps sense saber res de tu! Espero que tot et vagi bé. A veure si quedem per fer un cafè i ens posem al dia!”. Temps de tancar el mòbil (la tapeta) i ja estava vibrant de nou. “Sí, ja quedarem per fer un cafè, et truco un dia i xerrem. Hi ha hagut molts canvis des de fa un temps. Petons!”.
Ui, ui, canvis? Quina mena de canvis?
Resposta immediata: “Perfecte! Estàs bé? Això dels canvis no sona gaire bé! Espero que no sigui res”.
Passen uns minuts. Res. Uns minuts més. Res. Un minut més i... VIBRADOR! “Res, no estàvem bé amb la N. i ho hem deixat. Ja t’explicaré, que tinc moltes ganes de veure’t!”.
PARA EL CARRO! Serà capaç d’escriure’m un missatge per veure si pot sucar, ara que està sol? SERÀ POSSIBLE?! De moment no em precipitaré i no enviaré a ningú a la merda, però estic molt disposada a fer-ho. Si ha estat capaç de pensar que ara que està sol i que creu que jo també ho estic (il·lús!), pot aprofitar-se de mi, deixarà de ser el noi atent que se’n recorda d’una amiga, a ser el capullo per odiar durant el mes de desembre.
Potser és una ximpleria, però m’ha tocat la moral. No podia enviar missatges mentre tenia xicota? Tenia el mòbil bloquejat per no poder enviar missatges a ningú que no fos ella? Au va, tio!
No només penso així perquè tinc el cor ocupat, si el tingués lliure, seguiria pensant el mateix. Odio aquesta mena de situacions. A més, si no vol sucar, voldrà una espatlla on plorar la pèrdua de la fantàstica ex. Ei, si tant la trobes a faltar, TORNA-HI! I si quan hi siguis te n'adones de que la cosa va petar per motius evidents: ET FOTS!

divendres, 15 de desembre de 2006

Una invitació molt especial

És certa la informació que acabo de rebre? La little Führer és fan dels Nens Dolents? Little Führer, als seus peus! Des de la meva humil situació, només em queda convidar-vos a participar en el nostre blog. Seria per a nosaltres motiu d'orgull i satisfacció comptar amb la presència d'un ésser de la seva magnitut.
Join us! L'esperem amb impaciència! Els seus posts seran un regal per als nostres ulls i faran pujar el nivell d'aquest blog sense ànims de triomfar.

No ens feu patir i uniu-vos a la nostra secta!

Amb tot l'amor:

Els nens dolents.

dijous, 14 de desembre de 2006

TOT UN CRACK

Trobo de mol mala educació que simplement pel fet de que en Jose no tingui blog, no haguem comptat amb ell a l'hora de posar en marxa aquest projecte, tan nostre, com és els Nens Dolents.

Dit això, aixecaré el braç i diré:
Preneu, i mireu-ne tots,
que el youtube és omnipresent.
Ell n'és ple de videos,
Videos de l'aliança ciber i eterna,
que serà vista pels purs i pures
pels segles dels segles.
Amén.

Creiem fermament en la reencarnació de Carles Sabaté en la Castanyera. Certament, benvolguda Pura, hi creiem i en tenim imatges, aparicions al mirall d'una nit de conversa webcamera, quan els peus encara no xatejaven, quan la vida era menys pura que avui, però més que ahir. Recordem amb esperial amor aquells moments de joia i alegria, i preguem per noves aparicions. Esperem no ser-ne testimonis xD
El Uptown Kenny és nostre estil de vida. Uptown Kenny: persona que viu als barris alts de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi-Pedralbes) però que no té un duro. Ens podem sentir plenament identificats amb aquesta descripció, per molt que no tots vivim als barris alts, i que no tots estem sense un duro (fenici, t'estimem!).
Estimem als nens. PUTAH! xD
I als de poble. PUTAH bis! xD
Passem mp3 il.legalment. Fonts dìnformació fiables, m'informen de que la SGAE ha fet legal aquest acte (iuhu! No anirem a la presò! O sí, perquè igual us els començo a cobrar, xD). Si paguem el cànon dels cds (que el paguem, us ho asseguro, o no, perquè no en comprem, xD) ja estem lliures de pecat! Tirem la primera pedra!
Pensem sempre en la Mare Blajot, al cel sia. Sens dubte, un minut de silenci. (Tic, tac, tic, tac...) Ja ha passat!
Robem plats per tenirne la vaixella sencera. Això em sona a acte fenici i capitalista!
Sempre sabrem que l'assassí va ser el gos, no les escales. Dues síl·labes: RU-CA!
Som bona gent. Algú ho dubtava (icona de MSN que mou els ullets).
Som família directa del/la fhurer. I alguns gaudim dels seus comentaris nocturns. No voldria mirar a ningú... xD
Som partidaris del IV Reich. Per la fuhrer i la little fuhrer, lo que convingo!
Som religiosos. Ex-estudiants d'escoles religioses i a molta honra!
Tenim sentiments. I pensaments purs, honestos i molt castos!
Tenim un disc d'or. De debò?
Veiem aparicions al mirall. Veure punt 1: Creiem fermament en la reencarnació de Carles Sabaté en la Castanyera.
Venerem a Màter, el Papa i la Duchesne. En breu, un post dedicat a ells!
Votem a partits diferents. No tots... (icona que xiula).
Zumbejem amb CINESA. I ho seguirem fent pels segles dels seglès. Amèn!

dimecres, 13 de desembre de 2006

PeuBenPla xD

PeuBenPla es tracta d'una sèrie on els sentiments es tracten com són a la vida real, a vegades de forma dramàtica i a vegades amb humor i que promet històries intrigants, apassionades, complexes, plenes de sentiments, de tendresa i de duresa, amb capacitat per sorprendre i commoure l'espectador.
PeuPur i MitjonetaRatllada són els protagonistes d'aquesta nova sèrie que ben aviat podrem seguir al blog dels nens dolents.
El meravellós món dels peus xatejadors sortirà a la llum.
Amor, desamor, drames, intrigues, assassinats, ungles tallades i molts mitjons de ditets.
No us la deixeu perdre!
La telenovel·la més pura de tots els temps!

dimarts, 12 de desembre de 2006

Anxoves de l’escala (concretament, de la meva escala)

Benvolguts i estimats nens, ben trobat visitant que ens llegeixes (ja te’n penediràs… xD), avui he viscut un fenomen paranormal. Sí, és més que probable que aviat em truquin d’Antena 3 suplicant-me que aparegui al mític ‘El diario de Patricia’, o que em colguin de diners fins més amunt de les celles per presentar el meu propi reality show.

He arribat a casa a quarts de tres, com sempre, cansada i amb mal de panxa, amb ganes de jeure al sofà una estona i de no fotre res més en tota la tarda. I així ho he fet, he passat per l’habitació, he engegat l’ordinador i me n’he anat a fer el gos al sofà. Fins aquí, tot normal.

Passada una estona, he fet una mica de zapping per veure amb que ens delectaven les meravelloses cadenes de televisió i... Oh! Merda! Comença el Cor! Que s’aturi el món, que no soni cap telèfon, que ningú m’emprenyi. Fan el Cor i no vull distraccions, és la meva hora All Bran (en comptes de seure a la tassa a dir ‘Salvados!’, com el Coronado, jo em dedico a veure el Cor).

Doncs res, estava tan ampla, tapadeta amb la manteta, gaudint de la sèrie, veient com la Carolina aprenia a cantar el ‘Fum, fum, fum’ quan, de sobte, ha ocorregut el fenomen. Per davant de la meva finestra, he vist caure un ovni. Ovni: objecte volador no identificat. Exactament, això és el que ha passat. Un objecte que es precipitava per davant de la meva finestra. Cony! Al primer moment, m’ha sobtat.

M’he apropat a la finestra. He dubtat si era millor fer-ho armada amb el ganivet jamuneru (no se sap mai si els extraterrestres vindran amb ganes de guerra) o si hi anava amb les mans buides. Finalment, ho he fet amb les mans buides.

He obert la finestra, he tret el cap i... Déu meu! Uns calçotets! Però no uns calçotets qualssevol, uns abanderado blancs, d’aquells que ja portava el meu avi quan tan sols era un adolescent, pels vols dels anys 30.

Au, va! Tanta intriga, tanta hòstia i tanta ruqueria, per uns calçotets. Doncs, no senyor! No eren només uns abanderado blancs de l’any 30, eren uns calçotets màgics! Quina emoció! (Realització, si us plau, llum tènue i música d’intriga).

He agafat l’escombra (viure al primer et fa desenvolupar una tècnica brutal per recuperar objectes caiguts) i m’hi he adreçat de nou. Amb més manya que força, els he pogut agafar però... ai! Què és allò que hi ha a dins?

Amb molta cura, els he remenat amb el pal i llavors ho he vist clar. Dins dels calçotets hi havia una anxova. Sí, sí! Poca broma. Una anxova perfecta. Llarga, prima i marró. No falla, una anxova.

Durant uns breus instants he estat pensant en la possibilitat de que els meus veïns fossin criadors de seitons, però ho he descartat quan he imaginat una piscina gegant al menjador de casa seva.

Què collons era aquella anxova?

Mira, no hi he volgut pensar més. Els tinc en una bossa i, quan els vinguin a recollir, ja els ho preguntaré.

P.d. Adjunto imatge, per si algú em sap explicar com ha arribat aquí aquesta anxova. El dubte m’està matant.



Cremats de la vida

Aquesta tarda, he sortit a comprar berenar. Estava sola a casa, a la cuina no hi havia res que em fes gràcia i m’han començat a venir de gust coses que sabia que no trobaria al rebost (sushi, canelons...Sí, parlo del berenar).

Doncs res, he sortit al carrer, vestida amb el xandall d’anar a treballar, despentinada, amb la jaqueta a sobre del jersei del pijama. En fí, que anava divina!

Creuo el carrer i, davant meu, veig una furgoneta on hi havia dos individus d’aquells que se solen anomenar ‘cremats de la vida’. En aquell moment, m’he imaginat el que passaria i... no m’he equivocat pas. ‘Guapa! Si yo te pillara, ¡ay!’. De debò, era necessari?

Això m’ha fet pensar (sembla mentida, però constantment estic pensant en històries per compartir amb els meus nens), per què hi ha tios que ens titllen de cregudes, sobrades, que si els mirem per sobre de l’espatlla, si els principals culpables d’això són éssers de la seva mateixa espècie, que s’encarreguen d’apujar-nos l’ego constantment?

Prejutgeu-me, acuseu-me de creure’m que sóc la més maca del país, irriteu-vos pel que diré ara, però és ben cert. Mínim, dos o tres cops per setmana, algun home (per dir-li d’alguna manera) ha de desfogar la seva libido amb alguna expressió grollera, que et manifestarà de manera que te n’adonis de que s’està dirigint a tu. ‘Esa morena, ¡enfermo me está poniendo!’. ‘Si fueras un bollycao te comía hasta el cromo’. No, no només són tòpics, a mi m’ho han dit, us ho garanteixo.

Però, a veure, a cas vaig jo pel carrer cridant a tots els nois mitjanament apanyats que passen pel meu costat: ‘Oh! Déu meu! Quin tros d’home!’ o ‘Qui fos cadira per arrimar-se al teu cul!’. No només no ho faig per respecte al meu xicot, no ho faig perquè no és necessari.

Després ens venen amb la magnífica teoria de que els tracten a tots com si fossin voltors. Les meves disculpes envers els homes normals. Reconec que, de vegades, han pagat justos per pecadors però, algun home seria capaç de posar-se a la nostra pell i compadir-se de les pobres femelles que ens hem passat mitja vida escoltant com ens llencen floretes, floretes que preferiríem que es quedessin on els pertoca, als jardins i no a les nostres orelles.

Òbviament, com a dona, m’agrada que em diguin que estic maca, que s’adonin de que m’he arreglat, que m’ensabonin una mica quan em veuen però, per a tot això, ja hi ha algú, i no em refereixo tan sols a la parella. Les floretes sempre són ben rebudes, quan venen de mans de qui no ens resulta molest. Generalment, a qui l’hi ho permetem, ja té cura de no fer-nos sentir com un tros de carn en forma de dona.

Resumint, n’estic tipa d’aquesta mena de personatges, perquè no només van mancats de tota mena de finor i de tacte, sinó perquè, per culpa seva, hi ha molts nois que valen la pena i que es troben amb una porta tancada, només pel fet de que n’estem fins més amunt de segons quin to.

Potser sí que som maques, potser sí que, des del seu punt de vista, destaquem per sobre de les altres noies però, hi ha maneres i maneres de dir les coses.

A totes les noies (normals): proveu de pensar que no tots els homes són així, doneu-los l’oportunitat, sempre estem a temps de tancar la porta.

A tots els nois (normals): espero que no us sentiu ofesos per la meva aportació. I, si no us agrada, a dalt de tot de la pàgina, a mà dreta, hi ha una fantàstica creueta que farà que aquestes paraules desapareguin de les vostres vides.

Tots mereixem una oportunitat, però també mereixem un respecte.

dilluns, 11 de desembre de 2006

Nens dolents I

Tarda de 'depre Mar', ens disposem a consolar-la.

..Y EN EL LOTE NAVIDEÑO, EL BORRADO INCLUÍDO, POR LA FACE ! ! Hi! Men..... •••••••••• Quedan 8 días diu:

tik trista nens

..Y EN EL LOTE NAVIDEÑO, EL BORRADO INCLUÍDO, POR LA FACE ! ! Hi! Men..... •••••••••• Quedan 8 días diu:

en seriu

La Mar ens recomana cançó: Ismael Serrano - Sucede. Alhora reflexiona: un psicòleg és un amic de lloguer... GRAN reflexió xDD I així passem la tarda, amb una de les mítiques converses a tres bandes (Adri, Mar & Laia), on superem el nivell amic per convertir-nos en 'psiquiatres de pacotilla', estudiant per què no som persones normals com la resta. A l'Adri el tenim immers en lectures apassionants de blogs (sí, sabem que t'hem obert els ulls), la Mar suposem que s'anima per moments (oi, pura?) i jo, jo em dedico a escriure una entrada al blog de l'space (poca feina, xD).

Mar, estàs més contenta? Regala lots de Nadal, de debó, jo t'ajudo a fer-los, amb els regalets sorpresa que només nosaltres sabem ('Hola, bon dia, li porto el lot de Nadal de la Mar' xD).

Adri, ja has acabat de llegir blogs? En tenim més, per omplir una tarda sencera, i la nit, i el dia següent si convé.

Laia - Village People for everybody (Mar, per tu també ^^) diu:

pura, estàs més animada?

..Y EN EL LOTE NAVIDEÑO, EL BORRADO INCLUÍDO, POR LA FACE ! ! Hi! Men..... •••••••••• Quedan 8 días diu:

pse

..Y EN EL LOTE NAVIDEÑO, EL BORRADO INCLUÍDO, POR LA FACE ! ! Hi! Men..... •••••••••• Quedan 8 días diu:

no:_

Laia - Village People for everybody (Mar, per tu també ^^) diu:

va tia, q t'he d'acabar d dedicar l'entrada i necessito un sí!

Laia - Village People for everybody (Mar, per tu també ^^) diu:

xDD

..Y EN EL LOTE NAVIDEÑO, EL BORRADO INCLUÍDO, POR LA FACE ! ! Hi! Men..... •••••••••• Quedan 8 días diu:

Laia - Village People for everybody (Mar, per tu també ^^) diu:

guai! xD



Va, que li demano a l'Adri una aportació! L'Adri es fa pregar molt... Accepta fer una aportació però li costa una mica... Tic, tac, tic, tac. Donat que no aporta res nou, em quedo amb una de les millors frases que ha dit (com a mínim, a mi m'ha fet molta gràcia xD):

Adri - Nena Daconte, disco de oro diu:

no mensioneu condons

Fi de festa, la Mar ens convida a jugar al "Twister"... Especifica: sota efectes de l'alcohol. ¬¬' Si nosaltres no bebem MAI, x'DDDDD

To be continued.


I SEX MY CO. END (Alls Secs Mai Couen)

Benvinguts al nostre blog. Som els Nens Dolents de la nit, els que mai dormen, perquè la nit està feta per sortir de festa... o per fornicar. Tot i que per a això, també està el dia...
Una pena no poder afegir icones del messenger XD