dimarts, 12 de desembre de 2006

Anxoves de l’escala (concretament, de la meva escala)

Benvolguts i estimats nens, ben trobat visitant que ens llegeixes (ja te’n penediràs… xD), avui he viscut un fenomen paranormal. Sí, és més que probable que aviat em truquin d’Antena 3 suplicant-me que aparegui al mític ‘El diario de Patricia’, o que em colguin de diners fins més amunt de les celles per presentar el meu propi reality show.

He arribat a casa a quarts de tres, com sempre, cansada i amb mal de panxa, amb ganes de jeure al sofà una estona i de no fotre res més en tota la tarda. I així ho he fet, he passat per l’habitació, he engegat l’ordinador i me n’he anat a fer el gos al sofà. Fins aquí, tot normal.

Passada una estona, he fet una mica de zapping per veure amb que ens delectaven les meravelloses cadenes de televisió i... Oh! Merda! Comença el Cor! Que s’aturi el món, que no soni cap telèfon, que ningú m’emprenyi. Fan el Cor i no vull distraccions, és la meva hora All Bran (en comptes de seure a la tassa a dir ‘Salvados!’, com el Coronado, jo em dedico a veure el Cor).

Doncs res, estava tan ampla, tapadeta amb la manteta, gaudint de la sèrie, veient com la Carolina aprenia a cantar el ‘Fum, fum, fum’ quan, de sobte, ha ocorregut el fenomen. Per davant de la meva finestra, he vist caure un ovni. Ovni: objecte volador no identificat. Exactament, això és el que ha passat. Un objecte que es precipitava per davant de la meva finestra. Cony! Al primer moment, m’ha sobtat.

M’he apropat a la finestra. He dubtat si era millor fer-ho armada amb el ganivet jamuneru (no se sap mai si els extraterrestres vindran amb ganes de guerra) o si hi anava amb les mans buides. Finalment, ho he fet amb les mans buides.

He obert la finestra, he tret el cap i... Déu meu! Uns calçotets! Però no uns calçotets qualssevol, uns abanderado blancs, d’aquells que ja portava el meu avi quan tan sols era un adolescent, pels vols dels anys 30.

Au, va! Tanta intriga, tanta hòstia i tanta ruqueria, per uns calçotets. Doncs, no senyor! No eren només uns abanderado blancs de l’any 30, eren uns calçotets màgics! Quina emoció! (Realització, si us plau, llum tènue i música d’intriga).

He agafat l’escombra (viure al primer et fa desenvolupar una tècnica brutal per recuperar objectes caiguts) i m’hi he adreçat de nou. Amb més manya que força, els he pogut agafar però... ai! Què és allò que hi ha a dins?

Amb molta cura, els he remenat amb el pal i llavors ho he vist clar. Dins dels calçotets hi havia una anxova. Sí, sí! Poca broma. Una anxova perfecta. Llarga, prima i marró. No falla, una anxova.

Durant uns breus instants he estat pensant en la possibilitat de que els meus veïns fossin criadors de seitons, però ho he descartat quan he imaginat una piscina gegant al menjador de casa seva.

Què collons era aquella anxova?

Mira, no hi he volgut pensar més. Els tinc en una bossa i, quan els vinguin a recollir, ja els ho preguntaré.

P.d. Adjunto imatge, per si algú em sap explicar com ha arribat aquí aquesta anxova. El dubte m’està matant.