dissabte, 16 de desembre de 2006

Crec que faig cara de tonta...

El 19 de maig de 2002 (tinc tanta memòria per les dates!), vaig retrobar-me amb un conegut de la infància. Va aparéixer una nit, de sobte, enmig d’un pub del poble.
- Ei tia, tu ets la germana d’aquells tres de Barna, no?
- Sí, i tu ets?
- Ei, jo sóc el J. (mantindrem l’anonimat, que mai se sap... xD). No te’n recordes? Tia, si ens vam conéixer fot un munt d’anys, a la mona del riu, que tu eres super petita.
- (Entre records estranys i borrosos) Ah, sí, pot ser, tens raó. Què tal?
- Bé, però veig que tu millor, els anys t’han tractat bé, eh?
... Sense comentaris.
Així va començar una nit que va acabar amb mi mateixa provant de ser atrapada per una xarxa immensa (allò ja no es podia considerar canya), en la qual no vaig arribar a caure (tenia parella, c’est la vie!). Vaig estar un mes i mig rebent trucades d’hora i mitja, justament a l’hora en què feien el Cor (sí, sembla mentida, però ja feien el Cor), trucades molt pesades i avorrides, en les que em passava més estona amb l’aparell allunyat de l’orella que escoltant.
Amb el temps, va entendre que si em passava el dia amb un dels seus millors amics, que si anàvem de la mà pel carrer i que si ens fèiem petons, significava que sortíem junts. Sí, era un dels millors amics del meu ex, la vida és així... Després d’entendre això, va deixar de trucar. Ens vam seguir veient de tant en tant, i es va portar molt bé després de que tallèssim (el primer dels tres cops) l’ex en qüestió i jo (tothom considera que hi havia una clara intenció de tapar el forat, literalment, que ell havia deixat). En fi, ens vam fer amics. Ens trucàvem de tant en tant, vam fer algun que altre cafè junts i, vam perdre tot el contacte el dia que ell va trobar nòvia. La nostra amistat va passar a ser una d’aquelles situacions de, quan et trobes pel carrer: ‘Ei, tot bé?’, ‘Sí, tu també?’, ‘Sí’, ‘Me n’alegro’, ‘Vinga, que vagi bé, adéu!’, ‘Igualment, adéu’.
Han passat un parell d’anys des d’això i, avui, ha reaparegut!
Estava a casa, MSN on line, xerrant amb mon cosí i el meu xicot i, de casualitat, he sentit el vibrador del mòbil que es tornava boig. “Oh! Un missatge!”. Com que no tenia el so posat, no sabia si era d’algú habitual o no. Intriga! Era ell, el J.: “Desapareguda! Encara estàs x Barna? Fa molt temps que no sé res de tu”.
En principi he pensat: “Osti, tu! Quin noi més atent, després de mil anys encara se’n recorda de mi...”. He agafat el mòbil i en un minut ja li havia respost: “Ei, sí, tot com sempre. Quant temps sense saber res de tu! Espero que tot et vagi bé. A veure si quedem per fer un cafè i ens posem al dia!”. Temps de tancar el mòbil (la tapeta) i ja estava vibrant de nou. “Sí, ja quedarem per fer un cafè, et truco un dia i xerrem. Hi ha hagut molts canvis des de fa un temps. Petons!”.
Ui, ui, canvis? Quina mena de canvis?
Resposta immediata: “Perfecte! Estàs bé? Això dels canvis no sona gaire bé! Espero que no sigui res”.
Passen uns minuts. Res. Uns minuts més. Res. Un minut més i... VIBRADOR! “Res, no estàvem bé amb la N. i ho hem deixat. Ja t’explicaré, que tinc moltes ganes de veure’t!”.
PARA EL CARRO! Serà capaç d’escriure’m un missatge per veure si pot sucar, ara que està sol? SERÀ POSSIBLE?! De moment no em precipitaré i no enviaré a ningú a la merda, però estic molt disposada a fer-ho. Si ha estat capaç de pensar que ara que està sol i que creu que jo també ho estic (il·lús!), pot aprofitar-se de mi, deixarà de ser el noi atent que se’n recorda d’una amiga, a ser el capullo per odiar durant el mes de desembre.
Potser és una ximpleria, però m’ha tocat la moral. No podia enviar missatges mentre tenia xicota? Tenia el mòbil bloquejat per no poder enviar missatges a ningú que no fos ella? Au va, tio!
No només penso així perquè tinc el cor ocupat, si el tingués lliure, seguiria pensant el mateix. Odio aquesta mena de situacions. A més, si no vol sucar, voldrà una espatlla on plorar la pèrdua de la fantàstica ex. Ei, si tant la trobes a faltar, TORNA-HI! I si quan hi siguis te n'adones de que la cosa va petar per motius evidents: ET FOTS!

6 comentaris:

Little Fürer ha dit...

Con todos mis respetos y sin interés de entrometerme en su privacidad, el capullo en cuestión al q yo saco del anonimato y paso directamente a llamar ,Jeta y no J cómo hace usted, con la benevolencia implícita que su exquisita educación a las ordenes de Blajot le ha dado (al cel sia).
Pues eso, que la contestación que merecía no era otra que: " Uy que amable , tanto tiempo con el móvil estropeado y a la que te lo arreglan lo primero q haces es escribirme para felicitarme las fiestas..."
A buen entendedor...
Si señor, para querer que te dejen llorar en un hombro, también hay que haberlo usado para dar una palmada cuando le hacía falta.
ALEA JACTA EST.

TalkHimLow (toqui'm l'ou) ha dit...

Sublim! xD

TalkHimLow (toqui'm l'ou) ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pura ha dit...

Viska na fürer i viska na Laia!!!!!!
J... em sona a abeto (árbol navideño y tal...)
jajajajajaj

Laia ha dit...

Nono, no és el Bepo, sembla mentida però no, ell encara no ha superat que té un cendrer al cap (consti que lo del cendrer al cap no és producte de la meva ment, sinó de la ment de la meva costella, o del meu costell, que és mascle xD!). Algun dia postejaré una imatge d'aquell pentinat Teen Trends. Espectacular! El passat és tan fosc en alguns casos... Sí, parlo per mi (i per tu també, eh! xD).
Aquest personatge és un altre, un jeta, com diu na Little Führer. Espero no haver de tornar a parlar d'ell, perquè indicaria que he hagut de fer una cosa que (malgrat que odio fer-la) se'm dóna força bé: ser una reina borde i engegar-lo a la merda!
Ja tinc l'estratègia preparada. Si truca, utilitzaré el vell truc: 'Osti, noi, em quedo sense bateria' i, de sobte, el meu dit índex estarà prement el fantàstic botó vermell del meu mòbil xDD

Pura ha dit...

xDDD ESTIMO EL BLOG!