Centrem-nos. El tema central és, com no, CARNAVAL! Carnaval, carnaval... Dir dos cops seguits aquesta paraula, és com clicar en un enllaç mental directe cap a la mítica cançó de no sé qui, que sempre acaba cantant un o altre en aquestes dates. Sembla ser que hi ha gent que es pren molt seriosament allò de "No hay que llorar, que la vida es un carnaval y las penas se van cantando". Aquest cap de setmana ho he pogut comprovar. La llàstima és que lo de 'llorar' és el que em venia de gust fer a mi, però de riure.
Per Carnaval podem distingir entre dos tipus de persones:
- Els que es disfressen.
- Els que no es disfressen.
L'increïble home 'hot-dog'. No és broma, jo vaig veure un M&M (se deshacen en tu boca, no en tu mano) caminant pel carrer tan ample...
Pel que fa al grup 2 (les persones que no es disfressen), el problema és una mica més greu. Potser no s'han disfressat per vergonya però, quan es veuen rodejats de gent DYC (gent sense complexos), els entra una mena de sensació angoixant que fa que immediatament el seu cervell comenci a pensar frases ocurrents per justificar que no vagin difressats. Alguns exemples (reals) d'aquestes frases serien:
A mi, personalment, em va a dies. Hi ha anys en què em ve de gust i d'altres en canvi que no tinc cap mena de ganes de posar-me una disfressa, com m'ha passat aquest any.
Ara, una cosa la tinc clara, jo, quan em disfresso, gaudeixo amb la gent que es parteix de riure quan em veuen. Sense anar més lluny, l'any passat, em vaig disfressar d'Elvis, amb una perruca afro d'un metre d'alçada i unes ulleres de sol 'fashions'.
Ahir encara hi havia gent que comentava aquella disfressa. És odiós que la gent es molesti quan te'n rius d'una disfressa. Jo vaig riure molt portant-la i encara més ahir recordant el moment culminant en què tot Déu es va començar a partir el cul en veure'ns a mon cosí i a mi vestits d'aquella manera.
Ara sí, m'he guardat el plat fort pel final. Les nenes d'edat compresa entre 15 i 20 anys, que es disfressin del que es disfressin, sempre acaba semblant que van de... de... com podria dir-ho de forma suau i agradable... Ah! Ja sé, que van de putes! I no siguis capaç de dir-los res, eh? Perquè tenen l'argument perfecte. Sigui el que sigui la disfressa, porta el complement 'sexi' i això ja permet que vagis de puta dissimuladament (infermera sexi, diablesa sexi, col·legiala sexi... Per què no diem les coses pel seu nom?). En fi, massa carn per tan poca edat... Ja ho diu la cultura popular: "Creixen abans els pits que les dents!".
En definitiva, que a mi el Carnaval em sembla perfecte. És com 'las lentejas... si las quieres la tomas y, sino, ¡las dejas!
Au, purs, a dormir que demà matino. Bona nit!
- "Ah, no, no sabia que era avui, si ja en tenia un de boníssim pensat!". (Sense comentaris...).
- "És que jo vaig de mi mateix, ajà, ajà, ajà". (Haguessis quedat millor dient que anaves de nen del C0tolengo... Llavors podies dir la frase i hagués sonat divertit).
- Aquesta frase requereix cubata en mà: "Jo vaig d'acohòlic, juas juas. Però no anònim, que em veus la cara! Juas juas". (Ja, sí, bé... M'esperen a l'altra banda del pub, eh! Adéu!).
- "És que a mi el Carnaval no m'agrada gens ni mica, em fot dels nervis". (Ah! Clar, per això has sortit de casa, lògic).
A mi, personalment, em va a dies. Hi ha anys en què em ve de gust i d'altres en canvi que no tinc cap mena de ganes de posar-me una disfressa, com m'ha passat aquest any.
Ara, una cosa la tinc clara, jo, quan em disfresso, gaudeixo amb la gent que es parteix de riure quan em veuen. Sense anar més lluny, l'any passat, em vaig disfressar d'Elvis, amb una perruca afro d'un metre d'alçada i unes ulleres de sol 'fashions'.
Ahir encara hi havia gent que comentava aquella disfressa. És odiós que la gent es molesti quan te'n rius d'una disfressa. Jo vaig riure molt portant-la i encara més ahir recordant el moment culminant en què tot Déu es va començar a partir el cul en veure'ns a mon cosí i a mi vestits d'aquella manera.
Ara sí, m'he guardat el plat fort pel final. Les nenes d'edat compresa entre 15 i 20 anys, que es disfressin del que es disfressin, sempre acaba semblant que van de... de... com podria dir-ho de forma suau i agradable... Ah! Ja sé, que van de putes! I no siguis capaç de dir-los res, eh? Perquè tenen l'argument perfecte. Sigui el que sigui la disfressa, porta el complement 'sexi' i això ja permet que vagis de puta dissimuladament (infermera sexi, diablesa sexi, col·legiala sexi... Per què no diem les coses pel seu nom?). En fi, massa carn per tan poca edat... Ja ho diu la cultura popular: "Creixen abans els pits que les dents!".
En definitiva, que a mi el Carnaval em sembla perfecte. És com 'las lentejas... si las quieres la tomas y, sino, ¡las dejas!
Au, purs, a dormir que demà matino. Bona nit!
2 comentaris:
Jajajaja,
Yo que te había puesto el vídeo para darte fiestaaaaaaa!!!
Que gran post, si,si,si
Yo no me disfrazo porque no me gusta, pero al que si le guste adelante!!!
De hecho los hay que van todo el año disfrazados...
Besos mil.
Ai,ai,ai,ai...
Estas prisas... suscribo el comentario anterior.
Imposible estar más de acuerdo con alguien, jajajaja.
Publica un comentari a l'entrada