dimarts, 12 de desembre del 2006

Cremats de la vida

Aquesta tarda, he sortit a comprar berenar. Estava sola a casa, a la cuina no hi havia res que em fes gràcia i m’han començat a venir de gust coses que sabia que no trobaria al rebost (sushi, canelons...Sí, parlo del berenar).

Doncs res, he sortit al carrer, vestida amb el xandall d’anar a treballar, despentinada, amb la jaqueta a sobre del jersei del pijama. En fí, que anava divina!

Creuo el carrer i, davant meu, veig una furgoneta on hi havia dos individus d’aquells que se solen anomenar ‘cremats de la vida’. En aquell moment, m’he imaginat el que passaria i... no m’he equivocat pas. ‘Guapa! Si yo te pillara, ¡ay!’. De debò, era necessari?

Això m’ha fet pensar (sembla mentida, però constantment estic pensant en històries per compartir amb els meus nens), per què hi ha tios que ens titllen de cregudes, sobrades, que si els mirem per sobre de l’espatlla, si els principals culpables d’això són éssers de la seva mateixa espècie, que s’encarreguen d’apujar-nos l’ego constantment?

Prejutgeu-me, acuseu-me de creure’m que sóc la més maca del país, irriteu-vos pel que diré ara, però és ben cert. Mínim, dos o tres cops per setmana, algun home (per dir-li d’alguna manera) ha de desfogar la seva libido amb alguna expressió grollera, que et manifestarà de manera que te n’adonis de que s’està dirigint a tu. ‘Esa morena, ¡enfermo me está poniendo!’. ‘Si fueras un bollycao te comía hasta el cromo’. No, no només són tòpics, a mi m’ho han dit, us ho garanteixo.

Però, a veure, a cas vaig jo pel carrer cridant a tots els nois mitjanament apanyats que passen pel meu costat: ‘Oh! Déu meu! Quin tros d’home!’ o ‘Qui fos cadira per arrimar-se al teu cul!’. No només no ho faig per respecte al meu xicot, no ho faig perquè no és necessari.

Després ens venen amb la magnífica teoria de que els tracten a tots com si fossin voltors. Les meves disculpes envers els homes normals. Reconec que, de vegades, han pagat justos per pecadors però, algun home seria capaç de posar-se a la nostra pell i compadir-se de les pobres femelles que ens hem passat mitja vida escoltant com ens llencen floretes, floretes que preferiríem que es quedessin on els pertoca, als jardins i no a les nostres orelles.

Òbviament, com a dona, m’agrada que em diguin que estic maca, que s’adonin de que m’he arreglat, que m’ensabonin una mica quan em veuen però, per a tot això, ja hi ha algú, i no em refereixo tan sols a la parella. Les floretes sempre són ben rebudes, quan venen de mans de qui no ens resulta molest. Generalment, a qui l’hi ho permetem, ja té cura de no fer-nos sentir com un tros de carn en forma de dona.

Resumint, n’estic tipa d’aquesta mena de personatges, perquè no només van mancats de tota mena de finor i de tacte, sinó perquè, per culpa seva, hi ha molts nois que valen la pena i que es troben amb una porta tancada, només pel fet de que n’estem fins més amunt de segons quin to.

Potser sí que som maques, potser sí que, des del seu punt de vista, destaquem per sobre de les altres noies però, hi ha maneres i maneres de dir les coses.

A totes les noies (normals): proveu de pensar que no tots els homes són així, doneu-los l’oportunitat, sempre estem a temps de tancar la porta.

A tots els nois (normals): espero que no us sentiu ofesos per la meva aportació. I, si no us agrada, a dalt de tot de la pàgina, a mà dreta, hi ha una fantàstica creueta que farà que aquestes paraules desapareguin de les vostres vides.

Tots mereixem una oportunitat, però també mereixem un respecte.

3 comentaris:

Els Nens Dolents (de la nit) ha dit...

xD

Toxeiro ha dit...

Vigilad si se os acerca una mujer i os hace... comentarios de moral floja!

TalkHimLow (toqui'm l'ou) ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=oo0eO0_6CBU
Ara ho entendreu tot!